No voler escriure/ No quiere escribir

Catalán:


El mal de no voler escriure ni una sola ratlla és relativament modern: podria situar-se en plena crisi romàntica, quan els teòrics de la literatura van postular el rebuig de les retòriques i poètiques de la tradició clàssica i van defensar una massa laxa barreja dels gèneres literaris. Damunt, tot bandejant el lema igualment clàssic de l’ut pictura poesis, van endinsar-se en una indecorosa exposició del jo —és clar que primer aquest jo s’havia de trobar, quelcom que John Keats, per exemple, va considerar del tot impossible: “El poeta no té identitat”— i, en definitiva, van dipositar en la subjectivitat tot allò que el classicisme sempre havia delegat en l’objectivitat, la realitat i les coses palpables, preespirituals elles mateixes, si es pot dir així. Afegim-hi un factor, de gran importància: l’ascens de la classe burgesa tant a l’obrador de l’art com als salons de lectura va fer que s’iniciés un dinamisme editorial com no s’havia vist d’ençà de la impressió de llibres pietosos als segles XVI i XVII, o de pamflets polítics (Voltaire) al XVIII.


La literatura, estàlvia de perills durant tot el XIX a causa del seu ancoratge en la matèria verbal, va sobreviure en uns paràmetres realistes que avui encara ens sorprenen i ens donen satisfacció. L’art pictòric, per contra, va iniciar una carrera —potser inaugurada per Turner, i multiplicada després per tots els ismes que ja sabem, des dels intencionals fins als expressius—, i va acabar, com sap tothom, participant sense mesura, fins als nostres dies, en una mena de jocs olímpics que es poden resumir amb poques paraules: “A veure qui salta més lluny”. Com hem dit, la literatura, malgrat avantguardismes i superrealismes, no va deixar de sotmetre’s a les lleis de la mimesi tan estimada per Eric Auerbach: Thomas Mann o Franz Kafka, enmig de les turbulències de la modernitat del primer quart de segle, no van deixar de vinclar-se davant el prestigi, respectivament, de Theodor Fontane o de Charles Dickens: aquests convidaven, i encara conviden, tothom a la taula de la creació.


Però és cert que la literatura, ella també, estava tocada des d’inici del XX pel deler de fer alguna cosa “mai vista”. Així van néixer les grans obres de Proust, de Virginia Woolf, de Robert Musil o de Joyce: els anglesos els anomenen modernists en al·lusió a aquest afany d’estar al dia. Llavors, en vista de la producció de tots aquests monstres, els escriptors ho van tenir pelut. Com un eco d’una frase de Melville que val per a una altra cosa, més aviat lligada a la burocràcia i al capitalisme —I would prefer not to—, a molts escriptors se’ls va tallar, literalment, la llet d’alma mater, o mare nutrícia de l’esperit.


Els casos de silencis anunciats, desitjats, profetitzats o autoimposats van proliferar: des de Hofmannsthal (Carta de lord Chandos) fins a Marcel Bénabou (Per què no he escrit cap dels meus llibres), Jacques Vaché o Félicien Marboeuf, passant per Gide (Paludes), Valéry (Monsieur Teste)i fins i tot Thomas Mann (Tonio Kröger, Doktor Faustus); també per Marcel Duchamp, emblema de l’artista que s’estimava més limitar-se a respirar l’aire que sol trobar-se pertot, de franc, abans que cremar-se les celles inventant una o altra Mariée mise à nu...


D’aquest fenomen parla un llibre magnífic de Jean-Yves Jouannais, amic d’Enrique Vila-Matas (et pour cause!), que acaba d’editar Acantilado: Artistas sin obra. “I would prefer not to”, traducció de Carlos Ollo Razquin, Barcelona, 2014. El llibre de Jouannais podria induir els nostres escriptors hamletians a deixar d’escriure, però més aviat mourà els futurs escrivents a reflexionar sobre les exigències de l’art en un moment històric en què sobren escriptors, falten lectors, tanquen editorials i llibreries, i, en general, tothom s’ha tornat tecnològic i electrònic. Per dir-ho en paraules de Heidegger, el repte és ara “reespiritualitzar-se”. El terreny de l’art —escrit, musical o pictòric— és el camp ideal per a una tasca així, per deixar, prudents, la religió de banda. Doncs, aquest llibre, que queda resumit a la perfecció en el pròleg de Vila-Matas, més ha de ser considerat un estímul a la creació que una trava. Això sí: l’art, avui més que mai, està obligat a perseguir la perfecció.





Español:


El dolor de no querer escribir ni una sola línea es relativamente moderno: podría situarse en plena crisis romántica , cuando los teóricos de la literatura postularon el rechazo de las retóricas y poéticas de la tradición clásica y defendieron una masa laxa mezcla de los géneros literarios . Encima , todo desterrando el lema igualmente clásico del ut pictura poesis , penetraron en una indecorosa exposición del yo - es claro que primero este yo debía encontrar , algo que John Keats , por ejemplo, considerar del todo imposible : "El poeta no tiene identidad " - y , en definitiva , depositaron en la subjetividad lo que el clasicismo siempre había delegado en la objetividad , la realidad y las cosas palpables , preespirituals ellas mismas , si se puede decir así . Añadamos un factor de gran importancia : el ascenso de la clase burguesa tanto en el obrador del arte como los salones de lectura hizo que se iniciara un dinamismo editorial como no se había visto desde de la impresión de libros piadosos en los siglos XVI y XVII , o de panfletos políticos ( Voltaire ) al XVIII.






La literatura , salva de peligros durante todo el XIX debido a su anclaje en la materia verbal , sobrevivió en unos parámetros realistas que hoy todavía nos sorprenden y nos dan satisfacción . El arte pictórico , por el contrario , inició una carrera -quizás inaugurada por Turner , y multiplicada luego por todos los ismos que ya sabemos , desde los intencionales hasta los expresivos - , y terminó , como sabe todo el mundo , participando sin medida, hasta en nuestros días, en una especie de juegos olímpicos que se pueden resumir en pocas palabras : " a ver quién salta más lejos" . Como hemos dicho, la literatura , a pesar vanguardismos y Superrealismo , no dejó de someterse a las leyes de la mímesis tan estimada por Eric Auerbach : Thomas Mann o Franz Kafka , en medio de las turbulencias de la modernidad del primer cuarto de siglo , no dejar de doblegar ante el prestigio , respectivamente , de Theodor Fontane o de Charles Dickens : estos invitaban , y aún invitan , todos a la mesa de la creación .






Pero es cierto que la literatura , ella también, estaba tocada desde principios del XX por el ansia de hacer algo " nunca visto " . Así nacieron las grandes obras de Proust , de Virginia Woolf , de Robert Musil o de Joyce : los ingleses los llaman modernistas en alusión a ese afán de estar al día . Entonces , en vista de la producción de todos estos monstruos , los escritores lo tuvieron peludo . Como un eco de una frase de Melville que vale para otra cosa, más bien ligada a la burocracia y al capitalismo -I would prefer not to - , muchos escritores se les cortó , literalmente , la leche de alma mater , madre nutricia del espíritu .






Los casos de silencios anunciados , deseados , profetitzats o autoimpuestos proliferaron : desde Hofmannsthal ( Carta de lord Chandos ) hasta Marcel Bénabou (¿Por qué no he escrito ninguno de mis libros ) , Jacques Vaché o Félicien Marboeuf , pasando por Gide ( Palud ) , Valéry ( Monsieur Teste ) y hasta Thomas Mann ( Tonio Kröger , doktor Faustus ) ; también por Marcel Duchamp , emblema del artista que prefería limitarse a respirar el aire que suele encontrarse por todas , gratis , antes de que quemarse las cejas inventando una u otra Mariée mise à nu ...






De este fenómeno habla un libro magnífico de Jean -Yves Jouannais , amigo de Enrique Vila- Matas ( et pour cause ! ) , Que acaba de editar Acantilado: Artistas sin obra . " Y would prefer not to" , traducción de Carlos Ollo Razquin , Barcelona , 2014. El libro de Jouannais podría inducir nuestros escritores hamletiana a dejar de escribir , pero más bien moverá los futuros escribientes a reflexionar sobre las exigencias del arte en un momento histórico en que sobran escritores , faltan lectores , cierran editoriales y librerías , y , en general , todo el mundo se ha vuelto tecnológico y electrónico . Para decirlo en palabras de Heidegger , el reto es ahora " reespiritualitzar a " . El terreno del arte -escrito , musical o pictórico - es el campo ideal para una tarea así , para dejar , prudentes , la religión de banda. Pues , este libro, que queda resumido a la perfección en el prólogo de Vila- Matas , además debe ser considerado un estímulo a la creación que una traba . Eso sí : ​​el arte , hoy más que nunca , está obligado a perseguir la perfección .